laiogateca/ noviembre 21, 2018/ acompanyament respectuós, Blog, General, ioga per a nens i nenes, la iogateca

Fa dos dies se celebrava el dia mundial del drets dels infants i fa tres, el dia de la dona emprenedora, dos dates importants per a mi; per això avui vull compartir amb tu algunes reflexions sobre la infància i sobre el camí que m’ha portat a crear La Iogateca, tot això mentre prenc un té verd, més que res per escalfar-me les mans amb la tassa que ja comença a fer fred…

Sempre he treballat, remuneradament o de forma voluntària, amb nens i nenes (menys un parell de feines puntuals). He estat monitora d’esplai, professora d’anglès extraescolar, professora de repàs, cangur, monitora dels fills dels presos, animadora a càmpings, monitora de colònies escolars i d’estiu, coordinadora d’una casa de colònies, guia d’un museu…. i ara professora de ioga per a nens i nenes (i professora d’anglès i català per a gent gran i persones nouvingudes).

Vaig estudiar per ser mestra d’educació infantil i més tard psicopedagogia, però la vida va voler que acabés vivint al Berguedà i em dediqués al món del lleure educatiu, en el que he après i he gaudit moltíssim.

Fa gairebé 5 anys que vaig deixar casa meva i ja aleshores practicava ioga, però no m’havia plantejat mai la relació tan profunda que hi havia entre aquesta tradició mil·lenària i el món de l’educació (tal i com jo l’entenc). Un dia vaig apuntar-me a un curs de ioga per a nens i nenes, van ser només tres dies, dos i mig de fet, però vaig descobrir un nou món de possibilitats, al meu cor va haver-hi un clic, que em va costar una mica traslladar al pla mental.

Jo tenia una feina que m’encantava en una casa de colònies, i de tant en tant hi integrava el ioga i el que havia après, però no n’hi havia prou… Vaig començar a fer algues sessions en família i un dia em vaig embarcar en l’aventura de ser autònoma i d’engegar el meu propi projecte, mentre seguia formant-me com a professora de Yoga Per Educar.

No és fàcil viure del que t’agrada, li has de dedicar moltes hores i molta energia, però més difícil ha de ser viure pensant en tot el que voldries fer i no fas.

Per mi la infància, com diu el llibre de l’Evânia Reichert, és l’edat sagrada, és l’edat en la que tot és possible si el medi, si el context és l’adequat. No recordo gaires moments de la meva infantesa, però els que recordo són fantàstics, la veritat. Sigui com sigui, la vida i la meva motivació m’han portat a acompanyar a altres persones en aquest procés tan important. Estar envoltada de nens i nenes em dona una energia que ni 5 cafès seguits (de fet no prenc cafè, no em cal jeje) i sobretot em fa créixer per dins.

Observant-los a ells m’observo a mi mateixa i encara que sé que soc una part molt petita de la seva existència, em fa feliç saber que comparteixo amb ells molt més que una hora de ioga a la setmana, comparteixo la il·lusió quan m’expliquen com els hi va a l’escola, quan han descobert una cosa nova o els amics han anat a dormir a casa; comparteixo les llàgrimes perquè aquell dia volen la mama, perquè algú els hi ha dit una cosa que no els hi agradat o perquè se’ls hi ha mort la tortuga; comparteixo el riure quan a algú se li escapa un pet, quan ens fem pessigolles amb la ploma o quan expliquem un conte; també comparteixo mal humor, rabietes i males paraules, no us penseu que tots els dies son glòria, però casi casi us diré, que els dies que més costen són els que m’és m’ensenyen, perquè quan ja soc a casa i m’ho miro amb perspectiva, sempre sé que el problema ha estat meu, no del nens i nenes. Quan un alumne no participa i dona voltes en un racó de la classe que hi ha preparat per això (l’espiral de la calma, te’n vaig parlar aquí) i a mi em despista a l’hora d’atendre als altres, qui té el problema? El nen que dona voltes o jo que no puc mantenir l’atenció en el que estic fent? Quan proposo una activitat que pel que sigui no connecta amb els nens i nenes i fa que no segueixin, qui té el problema? Ells que no tenen interès o jo que no he sabut adaptar-me a les seves necessitats?

Sigui com sigui, la infància és un moment fantàstic que tristament cada vegada s’està escurçant més, per això et convido a gaudir-la al màxim, encara que et quedi a anys llum, perquè veure gaudir als altres, veure créixer als nostres nens i nenes feliços, sans i alegres ens fa feliços, sans i alegres a nosaltres, no creus?

Compareteix aquest article a les teves xarxes socials
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Pin on Pinterest
Pinterest
Share on Google+
Google+

1 Comment

  1. Hola
    Sóc la mare de la Laura i m’emociona i fa feliç llegir aquestes reflexions en veu alta. Veure que el camí que ella ha triat l’omple tant, que realment la motiva. Endavant!!!!

Leave a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>
*
*